formulamoto Les motos amb què somiaves a COU: 10 icones vuitanteres que et van treure la son
Si vas néixer als anys 60 o a principis dels 70, saps perfectament de què va això
Si vas néixer en aquells anys, rondes els 50. I va ser en aquella dècada de "la movida" quan se'ns va ficar el verí de la moto fins al fons de l'ànima.
Anys de passió, de canvi, de difícil transició per a la indústria espanyola i d'apassionant descobriment del que venia de fora.
Va ser l'últim cant del cigne de les nostres motos, i al mateix temps, la benvinguda a un món nou, poblat per motos japoneses, italianes i somnis d'importació.
Se'ns anaven Bultaco, Ossa, Sanglas i unes quantes més i en el seu lloc començaven a entrar noms com Honda, Yamaha, Suzuki o Kawasaki.
I amb ells, les nostres ganes de tenir alguna cosa més que una Cobra TT, com a molt.
Passàvem les nits somiant amb una RD 350, amb una MBX o amb alguna KTM que només vèiem a les revistes.
Aleshores no sabíem que avui somiaríem amb aquelles que ens abandonaven aleshores, i que encara quedaven joies nacionals que avui serien peces de museu.
Va ser un canvi d'era. El món s'obria i les nostres fantasies també.
Aquestes són les deu motos mítiques dels anys 80 amb les quals somiaves quan estaves a COU. I que ara, amb una mica més de sort (i diners), potser puguis tenir per fi.
1. Bultaco Streaker
La Streaker va ser l'últim gran crit de Bultaco a carretera. I no va ser un xiuxiueig, va ser un crit esportiu, ràpid i precís.
Molt per sobre del que el mercat nacional semblava poder oferir en altres segments, en aquell moment.
Lleugera, amb xassís multitubular, fre de disc, motor nerviós i una estètica de curses que entrava pels ulls.
Va ser el bressol de pilots com Aspar, Sito o Garriga, que van començar les seves carreres a la mítica “Copa Streaker”.
La versió negra, llançada el 1977, muntava el motor habitual de la marca, però acabat d'afinar. La blanca, del 79, ja incorporava un embragatge renovat i nova transmissió primària.
Si Bultaco hagués seguit viva... T'imagines una Streaker amb refrigeració líquida, suspensió amb bieletes posteriors i un carenat integral?
Mai no ho sabrem. Però sí que sabem que avui, tenir-ne una, és gairebé un privilegi.
2. Rieju MR 80
La MR 80 va ser el “pepino” definitiu de Rieju als 80. Va néixer en ple auge de l'enduro de 75 cc. Era quan els camins i les pistes eren el pati de jocs de tota una generació.
Puch manava amb les seves Cobra M-82, Montesa i Bultaco ja anaven a remolc, i Derbi es defensava com podia. Però Rieju... ho va brodar.
La Marathon original ja muntava motor Minarelli italià, com les llegendàries Ancillotti.
La MR 80 va ser la seva evolució radical. Oferia xassís més seriós, millors frens, una estètica agressiva i un motor que fregava els 20 CV en versió de competició. Una de les més potents en la seva categoria.
La versió blanca de 1984 semblava treta directament d'un paddock del Campionat d'Europa.
Sí, les Cobra d'aigua apretaven fort, però la MR anava dos passos per davant.
Va ser el final de les 75 d'enduro nacionals. Però un final gloriós, sens dubte.
3. Honda MBX 75 “Hurricane”
Quan Honda va entrar de debò a Espanya, la MBX va ser una de les primeres motos que ens va fer somiar. Va ser una de les que ens va fer oblidar aquelles marques de sempre.
Tenia un disseny trencador, refrigeració líquida, sistema Pro-Link, fre de disc davanter i llandes Comstar.
I el més important: 12 CV reals i una estètica que et feia sentir pilot i "modern" només de veure-la.
La "Hurri" venia d'un altre món. Crivillé va arribar a córrer amb ella, i nosaltres ens deixàvem el coll enganxat al vidre de l'aparador per veure-la més de prop.
Va ser l'inici d'una saga: la llavor de les futures NSR, la rival natural de les TZR 80, de les GPR, de tots aquells coets de l'A1 d'aleshores.
Avui ens pot semblar modesta, però el 1984 era el míssil que volíem tots.
4. Yamaha RD 350
“La matapijos”. Així se la coneixia als 80. Perquè costava el seu, només accessible als més adinerats, que més els valia saber el que portaven.
La RD 350 era tot el que un noi de 18 anys podia desitjar. Equipada dos cilindres en paral·lel, refrigeració líquida, vàlvules YPVS, 55 CV per a menys de 170 quilos.
I una mala llet que enganxava, amb un xassís que, sent optimistes, podem qualificar de justet.
No era una moto fàcil, però sí addictiva. Portava en el seu nom la promesa de competició, ja que el seu propi nom RD venia de Racing Development.
L'estiraves fins a dalt i senties que el món era teu. Això sí: si frenaves fort, la tija flexava i el xassís et recordava que no tot era potència.
Jo vaig córrer amb una anys després, a la Copa RD de Resistència. Encara recordo aquella corba ràpida en baixada, a Cartagena.
Vaig anar directe contra les rodes. I encara que era més rockero que una altra cosa, es veu que era massa pijo per a ella.
5. Moto Guzzi 850 Le Mans
No era la més ràpida, ni la més moderna. Però una Le Mans aparcada era un imant per a adolescents amb acne i somnis italians.
Un company de l'institut la portava a classe (sí, sense carnet). I jo baixava cada esbarjo a veure-la. Religiosament.
V2 transversal, cilindres sortint del carenat, 81 CV, més de 200 km/h i una estètica que, per a molts, continua sent insuperable.
Per a mi, la Le Mans II és la més bonica de totes. I la III, ja el 1981, va ser el tancament perfecte d'aquesta saga.
Si estaves més en l'ona japonesa, potser no et deia gaire, perquè ja era una mica "ferro". Però la Le Mans continuava sent una esportiva de raça que atreia mirades i somnis.
6. Ossa Copa F3
La Copa F3 va ser l'última bala seriosa d'Ossa a carretera. I va ser una bala ben apuntada, adreçada al cor de tots aquells nois que volien córrer sense arruïnar-se.
Partia de la Copa 250 però anava un pas més enllà. Es beneficiava d'un cilindre Phantom, escape especial, cúpula, semimanillars, colí, estreps endarrerits i, sobretot, molt caràcter.
Es venia com a kit per transformar una Copa normal en una F3, i amb això podies apuntar-te a les Motociclismo Series i plantar cara.
Tenia 34 CV per a tot just 110 quilos i estètica de curses. A més, un so embriagador i aquell aroma a oli de ricí que encara avui ens fa somriure.
7. BMW R 80 G/S
A finals dels 70, BMW estava a punt de tancar la seva divisió de motos. I de sobte se'ls acut la G/S. Més o menys, així va ser.
Es van inspirar en les BMW amb les quals alguns corrien la categoria gran del campionat alemany d'enduro.
Era l'última possibilitat de salvar la divisió de motos, condemnada per la direcció pels seus mals resultats.
Amb peces agafades d'aquí i d'allà, poc més del que hi havia al magatzem de les R 80/7 anteriors, van crear una cosa nova. La primera trail real.
Una moto amb motor bòxer, transmissió per cardan, suspensions llargues i un esperit aventurer que no s'assemblava a res.
Rodava amb comoditat per asfalt i podia sortir-ne amb seguretat.
La van presentar a Colònia el 1980 i van arrasar. Per acabar-ho d'adobar, després guanyarien el Dakar el 81, 83, 84 i 85. Amb Auriol i Rahier volant sobre la sorra a més de 180 km/h.
La G/S va néixer sent un "bitxo raro". Gran per ser una enduro, petita i escassa per ser una GT.
Però va ser el punt de partida d'un nou tipus de moto: la maxi-trail. I fins avui.
8. Gilera KZ 125
La Gilera KZ 125 va estar en moltes carpetes folrades amb fotos de motos. I del naixement d'una saga apassionant d'esportives italianes de 125.
Derivava de la RV 125, però era un altre món. Una evolució molt seriosa. Carenat integral, vàlvula APTS, disseny afilat, colors per emmarcar i 26 CV per a només 124 quilos.
Amb ella naixeria tota una categoria. Sense sortir de Gilera, és la predecessora de les ara cotitzades KK, MX1, MXR, SP01 i de les precioses últimes SP02 i Crono.
Totes compartien ànima, dissenyades per fer-te somiar amb ser pilot. Amb emular els del Mundial.
Va ser l'origen de totes aquelles 125 2T de la dècada següent. Motos que ens van deixar noms ja mítics com la Cagiva Freccia o la Aprilia RS.
9. Suzuki GSX-R 750
La GSX-R 750 no va ser una moto més. Hi ha un abans i un després d'ella.
Pots considerar-la la primera RR autèntica. Mostrava xassís d'alumini, semimanillars, motor SACS, 106 CV i tot just 176 quilos.
Era agressiva, lleugera, radical. No s'assemblava a res anterior.
Es va presentar al Saló de Colònia de 1984 i ho va canviar tot. A partir d'aquí, el concepte de moto esportiva va quedar reescrit.
Després vindrien les CBR, FZR, ZXR... però la primera pedra, sens dubte, la va posar Suzuki.
10. Puch Cóndor
En un món en què començaven a regnar les MBX, GPR i KZ, els ciclomotors seguien sent la veritable porta d'entrada. Puch ho sabia.
I si tu per aquell temps complies els 14, també era la teva porta d'entrada.
Després de la Monza i la Minicross, la Cóndor va aparèixer com una opció off-road per a nois que volien camp.
Era més alta, més llarga, amb una estètica moderna i un xassís millorat. El motor continuava sent el clàssic Puch. Dur, divertit i amb una enorme oferta paral·lela de kits per preparar-la.
Tenia marge per evolucionar: i va anar adoptant amb el temps el monoamortidor o el fre de disc davanter.
Va conviure un temps amb la Minicross Super III, però aviat es va imposar com el ciclomotor de camp definitiu.
Més notícies: