Provem una moto neoretro molt especial per al carnet A2: només per a entesos

Les motos d'aspecte retro o clàssic solen impactar l’usuari en identificar-se amb les seves  formes, estil i caràcter que les defineixen.

Hi ha moltes raons que ho corroboren, entre d'altres la que apel·la de manera directa a la fibra sensible del motorista.

Aquell que se sent atret pels pioners del sector, a través de motos on el motor és pedra angular del conjunt, ho té clar.

És a la vista, amb aquesta moto que aquí ens ocupa, el fet que la moto de sempre la protagonitza un motor... i la resta de components.

El cas d'aquesta Moto Guzzi V7 Sport és un d'aquells que il·luminen on la foscor enterboleix la vista dels més incapacitats.

Potser la seva idiosincràsia es resumeix en una escueta frase, directa al motorista que vulgui interpretar-ho: és una moto per a entesos.

Hi pot haver oportunistes que vinguin a fer una volta amb ella, de terrassa en terrassa, pels bulevards de la seva ciutat.

Però aquesta italiana va molt més enllà del tristament popular "postureig" del moment. És una moto amb arrels i molt, però molt poder de persuasió.

COM ÉS LA MOTO GUZZI V7 SPORT

Abans d'explicar de manera somera com és aquesta naked neoretro d'alts vols, caldria aclarir, primer, d'on ve.

De les primeres V 850 va derivar la Moto Guzzi V7 Stone, les versions II i III de la qual van aconseguir recuperar el mite de la moto naked transalpina.

Una moto d'enorme presència... entre d'altres coses per les seves poderoses dimensions.  No era una moto per a tothom, ja aleshores.

Avui dia, l'evolució de les últimes versions Stone ha derivat en aquesta preciositat, que ha perdut el seu cognom per quedar-se amb l'essència.

I l'essència no és altra que el logo V7 a les tapes laterals de les seves fibres minimalistes. I què me'n dius de la inserció "Sport"? Encertada.

Sí, perquè part de la deriva de les últimes V7 s'ha produït als circuits de velocitat italians... on, si no!

La Moto Guzzi Fast Endurance ha donat vida a models inspirats en la competició amb base Stone, però ara és el moment d'aquesta Sport.

Una moto que recull l'impuls d'una cursa on tradició i modernitat s'uneixen, sempre amb l'esperit més sa del motociclisme present.

I quin millor ambient que el de les curses per evolucionar una moto que, sense ser aquest el seu principal "target", se'n serveix per millorar i inspirar encara més.

És just on el tren davanter, de manera tradicional, necessitava modificacions de cara als pilots que exigien un comportament més, diguem, contemporani.

Moto Guzzi ha muntat a la seva versió 2025 de la V7 una forquilla invertida amb un parell de discos mossegats per pinces d'ancoratge radial. Solucionat?

El nucli de la nova V7 Sport

En realitat, és el principal eix sobre el qual pivota la nova V7. Tingues en compte que tant la Stone com la Special es mantenen en catàleg.

Si ens atenem a les xifres de la nova Sport, prenent els 65 CV anteriors a 6.000 rpm, ara aporta 68 CV a 6.900 voltes.

Amb això es permet assumir més velocitat de gir a la zona alta.

Com pots imaginar, això no és cap revelació, amb una millora que atén a canvis en l'admissió i refrigeració de la parella de pistons.

Però la base segueix aquí, en peu, contemplant el pas del temps com si res... simplement perquè tampoc ho reclama a crits.

El V-twin 853 cc compleix Euro 5+, i a més d'aportar una mica extra de potència,  es comporta millor a la zona baixa i mitjana.

Això no és qualsevol cosa, perquè per a un bicilíndric de la seva capacitat interna és tot un repte gestionar la muntanya de parell disponible.

L'IMU de 6 eixos aporta control de tracció, ABS en corba, així com un sempre benvingut control de creuer i fins a tres mapes.

Endevina quin he fet servir entre Road, Rain i Sport!

COM VA LA MOTO GUZZI V7 SPORT

Aquesta italiana és tan clàssica com qui això escriu: la resposta al gir de gas sempre serà controlada pel puny dret. Sempre.

I l'electrònica? Està molt bé per suavitzar l'entrega sobre asfalt mullat, per exemple, destinada a pilots novells amb carnet A2.

Però si l'experiència és un grau i domines el teu pilotatge, no sé a què estem esperant per donar gas rumb a les carreteres més revirades de l'entorn.

Al cap i a la fi, haurem de comprovar si la feina feta per millorar el tren davanter de la V7 ha estat el que molts esperàvem.

La resposta divideix una mica el cor.

D'una banda, el disc afegit amb pinces Brembo d'ancoratge radial atura amb més garanties el pes del conjunt que l'únic anterior emprat.

Tanmateix, la feina de la nova forquilla invertida, amb ajust en precàrrega de moll, sembla quedar-se en la intenció.

Però comencem, com sempre, pel moment d'iniciar la marxa, on el brio i les vibracions del V-twin continuen marcant la nota dominant.

Així és com se sent la moto amb el primer toc al botó, sense necessitat de mantenir-lo premut.

El tacte del canvi en inserir la primera relació continua sent el mateix, molt "de sempre", però sense excessos en el recorregut i simplement ideal.

I dic ideal amb coneixement de causa, perquè l'anterior, el de sempre, ha estat més que correcte, sense errors en cada canvi rodant tranquil.

En un principi i movent-nos per ambients urbans, la V7 Sport respon com sempre, a excepció d’un tacte lleugerament més suau des de baix i recuperant a la zona mitjana.

Fins i tot la suspensió no sembla tan dolça com abans, sinó més ferma, cosa que explicaria un millor rendiment en conducció sport.

En realitat, de sèrie se'ns presenta força solta en precàrrega, cosa que no es tradueix en un comportament "tou", sinó més aviat el contrari.

Apretem una mica...

És just el que notem en carretera oberta. Aquesta Moto Guzzi no sembla voler mostrar la mateixa confiança, una mica limitada apretant, provinent del tren davanter.

D'acord, la forquilla de la Stone és convencional i arriba fins on pot, però sens dubte esperava més de la nova invertida.

Falta capacitat d'absorció i no llegeix bé l'asfalt, oferint rebots que resulten molestos fins i tot trepitjant ferms en aparent bon estat.

Com en tantes altres ocasions, el particular caràcter del twin el treu del mal pas a ciutat, on el pes limita en certa manera algunes maniobres.

I ho fa també en carretera oberta, on la major capacitat de frenada no es complementa amb una forquilla que copiï com cal el terreny.

Continua sent, com dic, el bicilíndric la gran estrella d'una moto molt especial, amb empenta des de baix com si es tractés d'un tractor.

Més amunt, a la zona mitjana, les recuperacions o simplement l'escalada cap al sostre és una mica més accelerada... mai millor dit.

El motor sembla respirar una mica millor per fer un petit pas cap a un comportament més adequat en l'esportiu; sempre s'agraeix.

Mentrestant, l'ergonomia és una altra de les claus per entendre aquesta moto, amb els peus una mica més avançats del que avui s'estila en noves creacions.

Juntament amb el manillar i un seient confortable, tant el dia a dia urbà com les sortides per carreteres secundàries seran el seu punt fort.

Amb millores benvingudes i d'altres a falta d'un lleuger posada a punt, continua sent la moto afable i divertida de sempre. Per a entesos en la matèria.